Literatura i vi

Anam a la cloenda del curs sobre literatura i vi que enguany ha impartit la UIMIR. L’acte comença amb el tast de diferents vins produïts a Menorca. L’illa reprèn aquella activitat de temps enrere que havien arruïnat per una banda la crisi econòmica del segle XIX i de l’altra els estralls de la fil·loxera. De l’antic esplendor dels bons vins de Menorca en queden prou testimonis escrits i una denominació que ha quedat fixada en la llengua, la vinya. Ara ja s’ha perdut l’antic costum del cultiu particular de l’hort, però quan jo era al·lot, i encara avui, s’anomenaven vinyes els hortets als quals moltes persones dedicaven les seves estones d’oci. Vinyes que no produïen raïm, si més no per fer vi, vinyes per sembrar verdures o arbres fruiters, vinyes per entretenir-se i ajudar les famílies de migrada economia, vinyes per anar de vega amb els amics i preparar un bon menjatòrum acompanyat per un vi que no era de la terra. Avui es reprèn aquella tradició del cultiu de la vinya i el vi de Menorca tornar a regar, generós i perfumat de tramuntana, les nostres taules.

Després de tastar els vins de l'illa, de recent creació, comença la lectura dels textos que han preparat sis escriptors menorquins. Margarita Ballester, Pau Faner, Fracesc Florit Nin, Pere Gomila, Joan F. López Casasnovas i Maite Salort. Llegeixen textos propis i d’altri i la paraula expressada amb emoció i cadència es mescla amb els vapors fastuosos del vi, que encara omplen la sala. Hi ha la presència de Properci, Catul, Kavafis, poesia xinesa i àrab al costat de poemes actuals i de les narracions de Faner i Salort. Una mostra per gaudir de la bona literatura, com es gaudeix, pausadament, lentament, del bon vi.

La literatura és rica en textos entorn de vi. Ja en sigui protagonista o passi de refiló, el nèctar sorgit del raïm i la saviesa de l’home, un dels regals més preuats de la natura, la poderosa essència que transforma emocions o acompanya amistats, la libació gloriosa dels brindis, la copa dels feliços o els maleïts, la bàquica, orgiàstica, verinosa substància del sant bevedor, el bàlsam dels malalts d’amor, la rica exhuberància dels enòlegs, l’humil alegria de la taula pobra, la dolça beatitud d’un excés mesurat, el vi, envaeix amb els seus esperits poderosos l’àmbit de la paraula des d’Homer als nostres dies. En el poeta grec el vi ja es lliga a l’acollença del foraster, ja es converteix en el símbol que ha perdurat en el temps:

Fes aixecar el foraster, i que segui en una cadira
clavetejada d’argent, i mana als heralds que barregin
encara vi, per tal que a Zeus que en el llamp es delecta
també libem, ell que els suplicants reverends acompanya.
I la intendenta, que doni sopar al foraster del que serva.
La Odissea (Trad. Carles Riba)

Acollença de la taula parada amb el pa i el vi. Símbol dels aliments mínims que no haurien de mancar a ningú. El vi dels temps bondadosos, de la pau i de l’amistat. El cant de Baudelaire:

Un soir, l’âme du vin chantait dans les bouteilles:
“Home, vers toi je pousse, ô cher déshérité,
sous ma prison de verre et mes cires vermeilles,
un chant plein de lumière et de fraternité!"

Alfa

Tenia un amic que parlava de druides. Potser, després de tot, ell mateix n’era un. Eugeni d’Ors deia el 1909 que el bosc havia constituït per molta estona un dels tòpics més estimats dins la poesia catalana. La figura del druida ens fa pensar en l’admirat Uderzo i en l’entranyable Panoramix, en el poblat resistent de la Gàlia romana. Nosaltres també hem estat resistents a prohibicions, colonització, dominis, si més no pel que fa a la llengua. El bosc menorquí és la marina encerclada per aquesta meravella humil, anònima, impressionant de la paret seca. El druida té la saviesa del bosc, de l’edat i de la planta remeira. Us parlarà del fonoll, el card marià, del llorer o la ginesta. El bosc de les paraules no té el perfum de l’alzinar o de la pineda, té el perfum del mot just, de la frase ben construïda, de l’arquitectura de la llengua. El druida era un filòsof de la natura i l’envoltava un hàlit venerable. El poeta cerca el coneixement a través dels mots i de l’exercici diari del poema, és el treballador incansable del sentit.

Oh, sobretot estima la sagrada
vida de l’arbre i la remor del vent
a les branques que s’alcen vers la llum! (Salvador Espriu)

El títol del blog vol ser un homenatge a una època que fou rica en experiències, a un temps que ens omplí de ventures. Potser perquè érem joves, potser perquè visquérem la concreció de grans esperances i tot semblava possible. Potser perquè, com en el poema de Foix, havíem derruït la paret i no ens feia por la llibertat que hi havia al darrera quan tot estava per fer. Vol ser, especialment, un homenatge als amics que ens portà aquell temps d’entusiasmes i projectes. Als amics que s’han allunyat, als que resten aquí insensibles al desànim, als que es trobaren, encara massa joves, amb els ullals esmolats de la vella dama.

El bosc és un espai de llibertat. Una alenada fresca que ens restaura de l’ofegor persistent. Em deia un amic eivissenc, poeta, que per sort sempre ens queda la paraula. Però em sap greu no veure clar que les nostres paraules perdurin en el temps. Encara duim la marca de la resistència i hem d’esmerçar massa esforços en una lluita contra rellotge. La paraula és ara l’àmbit del bosc, el bosc té els poders remeiers que coneix el druida.