dijous, 8 de setembre del 2011

Tristesa


No sempre és fàcil escriure, escriure vull dir un bon poema. Quan les emocions prenen els vents de l’ànima, quan se’ns claven en les fibres més profundes les pors i els dolors, les incerteses amargues, els cristalls escampats per la tronada de la devastació, quan som presos per l’amenaça o atien contra nosaltres els cans  de l’odi i el menyspreu, com podríem escriure un bon poema? Com seríem capaços de mantenir el pols ferm i doblegar l’impuls del sentiment, de la rauxa que malda per desbocar-se en paraules impúdiques i arruïnar, com un atxem escandalós en el moment sublim del darrer pianissimo, tota la feina que hem fet sobre el paper? Ens cal madurar el sentiment, sotmetre’l com un cavall salvatge, convertir-lo en record, potser simplement contemplar-lo des del mirall, des de fora de nosaltres, fredament, com qui fa escrupolosament i higiènica la dissecció d’un cadàver.

Com d’altra manera podríem expressar tot el dolor present en la poesia contemporània? El dolor intrínsec que ha estat capaç de transmetre’ns, amb tota aquella càrrega emotiva que ens trasbalsa de cap a peus, quan el veiem reflectit en el poema. El poeta aconsegueix commoure’ns perquè essent potser terrible allò que ha escrit, ho ha fet lluny de qualsevol expansió sentimental que enlloc d’emocionar-nos ens provocaria el rebuig per la seva impudícia. Acceptam el poema perquè el seu autor no és un jo que gemega, sinó un tu que sent. Així, quan tot ens aclapara, la poesia és una font incessable de conhort perquè, en dir-nos tan bé allò que sentim, ens sabem acompanyats per una veu amiga que ha penetrat fins a les fibres més profundes de la nostra sensibilitat.

Lluís Solà expressa, suposadament, l’aniquilació d’un paratge idíl·lic pel regnat de l’asfalt, una experiència que qualsevol lector haurà sentit alguna vegada -acostar-se a un lloc que abans ens havia meravellat per la seva bellesa i que un dia descobrim convertit en un paradigma de la lletjor-, en un poema que en realitat allò que fa és, a través de l'analogia, exposar una devastació molt més profunda causada per l’edat i la proximitat de les acaballes. I és d’aquesta manera que aconsegueix commoure’ns:

El peu urgent hi emprèn el buit ferit
i la roda incansable brusca hi llisca,
damunt l’antiga cendra impenitent
es trenquen els cristalls de fosca pluja.
Llavors, de sobte, en un esclat profund,
el negre sobre el negre es precipita,
passa brogent el gran ocell nocturn
i als fonaments flameja la tenebra.
                                               Lluís Solà (La remor encesa)

Anna Akhmàtova, en uns versos bellíssims, expressa la força que té la poesia per mantenir-nos vius i no perdre el seny enmig de les dissorts més terribles. La poeta canta malgrat les experiències terribles que li han tocat de viure, canta i viu en el poema:

                I què ens importa, al capdavall,
                que tot es converteixi en cendres,
                damunt de quants abismes he cantat
                i en quants miralls he viscut?
                                (Traducció de Jaume Creus)

Qui pot afirmar que una poesia així no li diu res? Des de quin desconeixement? Abans d’escriure aquest apunt sentia una fonda tristesa, en la lectura d'aquests poemes hi he trobat un consol impagable.