Entre les virtuts de la poesia es troba, segons reconeixen molts dels seus atents lectors, la seva capacitat curativa. Una virtut sens dubte compartida amb altres arts, especialment la música que ja compta amb terapeutes que l’utilitzen com a instrument en la lluita de diverses malures.
I és que la paraula essencial de la poesia posseeix el poder d’anar més enllà en la comprensió i l’agombolament dels patiments de l’home. És capaç de traspassar els límits més estrictes, els murs més ferrenys, les parets més gruixudes. Sap burxar en l’essència mateixa de la nostra humanitat. A través d’un viatge pregon cap els replecs més amagats dels sentiments, les emocions, la psicologia, l’inconscient, la raó, l’irracional, la llum i la foscor, el desig i el deliri, ens empeny a una catarsi guaridora, a una cicatrització de múltiples ferides.
El poeta gallec Xavier Seoane en el seu llibre “O sol de Homero. Unha defensa da poesia” dedica un capítol a aquesta qüestió, on podem llegir, entre d’altres interessants reflexions, aquestes paraules:
A poesía é un magnífico diván de psiquiatria. É unha hixiene mental. Incluso física, porque cada día sabemos algo máis desa síntesi plena entre corpo e alma que somos. Quizais por iso afirmaba o poeta René Daumal que a creación é, por reflexo, a declamación ou a lectura dun poema, arrastraba reaccions orgánicas.
“Son unha ferida sonoro que ri”, dicía Carlos Edmundo de Ory. A poesia cura. Con ela, a ferida, en ocasions, cerra, sutura. Ou incluso chega a rir.
La lectura d’un bon llibre de poesia, la companyia sempre fecunda d’un poeta essencial, ens pot salvar de monstres i ens pot restituir la salut en els moments de dolor, de tristesa, de derrota, d’immersió en els perillosos avencs de la malenconia o el desànim vital, de les ombres més inquietants del pessimisme, l’aclaparament o la deixadesa, de l’abisme de negacions pertorbadores. En els moments en què sentiu com se us encongeixen les entranyes, endinsau-vos en el teixit reparador del poema, permeteu que la poesia penetri en el vostre ésser més íntim, que irradiï les seves virtuts com s’escampa per les venes l’essència d’un medicament.
No debades la poesia troba, en els moments més terribles, la certesa del cant, la invocació en allò que de més humà i més esperançador hi ha en nosaltres. Com, si no, davant la seva filleta adormida i mentre se senten les canonades de la guerra, podria un pare escriure un poema tan ple de tendresa com aquest:
Se’ns acosten al ràfec les branques de l’avet
i, lluny, quin so pregon fa estremir la finestra?
És trista la muntanya al cor del fred,
i és trista aquesta olor de la pobra minestra.
Com la rel, com el fruit en la boira de l’hort,
damunt la sina clara vas nodrint-te, adormida,
i s’assembla al silenci de la mort
aquest tebi silenci de la vida.
Marià Manent
(A la meva filla Maria quan tenia un any, en temps de guerra)
diumenge, 18 de novembre del 2007
diumenge, 21 d’octubre del 2007
Esperes
Em prendràs avui en l’alenada fonda de la teva presència? Provocaràs el clam, transmutaràs el glaç, trencaràs el mirall? Compondràs les notes que dibuixen el pentagrama de la teva música? Em tocaràs, potser, amb els teus dits lleugers, de tacte sinuós, impúdic, electritzant-me la pell, la sang, el pensament, les vísceres? Què puc esperar avui de tu, enmig d’aquesta muda agitació, sotmès a presència del buit?
Què hi fa que ens sigui concedida la collita o que trobem el fruit pansit, inerme, bo per a res? On es troba aquell estadi en què sorgeixen, com un bram inesperat, nascut enmig de la nit silenciosa, la potència dels mots gairebé incontrolables, que vessen amb impuls seminal la seva pletòrica presència?
Per ventura tota la lluita que s’imposa és romandre atent als senyals, com el vigia que sotja l’oceà en les narracions de corsaris, el qui té l’avidesa de mirar més enllà, obrir les portes al desig més alt, rebre els perfums que s’escampen de flors no pressentides, tremolar amb la bellesa que cerca interpretar-se, restar pur en la seva percepció, desxifrar-ne l’enigma ebris de la paraula germinativa.
La poesia, com l’amor físic, plaent i fulgurant, palpable com un cos ofert sense reserves.
T’estim perquè existeixes: ets accessible al tacte.
Existent a la mà:
la puresa total és desxifrar-te.
(Miquel Àngel Riera)
Què hi fa que ens sigui concedida la collita o que trobem el fruit pansit, inerme, bo per a res? On es troba aquell estadi en què sorgeixen, com un bram inesperat, nascut enmig de la nit silenciosa, la potència dels mots gairebé incontrolables, que vessen amb impuls seminal la seva pletòrica presència?
Per ventura tota la lluita que s’imposa és romandre atent als senyals, com el vigia que sotja l’oceà en les narracions de corsaris, el qui té l’avidesa de mirar més enllà, obrir les portes al desig més alt, rebre els perfums que s’escampen de flors no pressentides, tremolar amb la bellesa que cerca interpretar-se, restar pur en la seva percepció, desxifrar-ne l’enigma ebris de la paraula germinativa.
La poesia, com l’amor físic, plaent i fulgurant, palpable com un cos ofert sense reserves.
T’estim perquè existeixes: ets accessible al tacte.
Existent a la mà:
la puresa total és desxifrar-te.
(Miquel Àngel Riera)
dilluns, 1 d’octubre del 2007
Naufragis
“He naufragat en una mar profunda:
no em parleu de platges.
Tu, amiga, mereixes
un cant sense falliments.”
Joan Vinyoli
En l’estètica del naufragi s’hi abeuren molts poemes esplèndids. Els naufragis poden ser personals o col·lectius, físics, simbòlics, embriacs de tristesa o arrapats en els plecs sinuosos dels alienats. Naufragis literaris en els abismes de depressions o de silencis. Naufragis que ens remeten a la pèrdua de mons, d’idearis i de pàtries. La mar profunda on l’ésser s’estavella en l’ofegor més inconfessable, en l’onada del buit i de la por. L’ombra que ens amaga de nosaltres mateixos amb el seu embolcall sense forma. La frontera a penes imperceptible de l’equilibrista, l’atracció líquida del buit, la pèrdua de la consciència en els afraus més ombrívols de la memòria, fragilitat sacsejada per oceans de fúria.
Hi ha naufragis insalvables, desfetes formidables que ningú no fóra prou destre o poderós per recuperar. No hi valdran sabers de metòdica tossuderia científica, ni arrauxades provatures de nigromàntics desficis. Habitaran, rabiüts, els silenci de l’abandó, la decadència de la ruïna, els àmbits elegíacs de versos melangiosos. La solitud d’una fatiga còsmica.
Tanmateix, els naufragis personals, íntims, quasi sempre inenarrables, molt sovint tenen un punt de retorn, el moment únic en què l’estrebada al cordill del laberint ens retorna, a poc a poc, cap a la llum, cap al tebi embolcall d’una atmosfera protectora. A vegades serà una mà amiga, l’alenada suau d’uns llavis que s’acosten trèmulament a cau d’orella, a cau del cor del dolor, a cau de la profunditat abissal que ens atrapa amb els seus braços de sirenes porques i traïdores. Potser serà també la poesia que, amb el seu poder curatiu, ens aixequi altre cop cap al cant més alt, cap a un cant sense falliments, com el cant de l’amor.
Dels naufragis sorgeixen, a vegades, obres tan belles com el Llibre d’amic, de Joan Vinyoli, que he retrobat aquests dies tot ordenant la meva biblioteca i que he rellegit amb l’emoció, la lentitud i l’abstracció mateixes de quan el vaig comprar, ara fa trenta anys, de quan l'he tornat a llegir cada cop que m'ha llançat la crida:
“Ens vàrem amagar llavors en una espluga
de silenci i vàrem dir paraules
de consagració”
no em parleu de platges.
Tu, amiga, mereixes
un cant sense falliments.”
Joan Vinyoli
En l’estètica del naufragi s’hi abeuren molts poemes esplèndids. Els naufragis poden ser personals o col·lectius, físics, simbòlics, embriacs de tristesa o arrapats en els plecs sinuosos dels alienats. Naufragis literaris en els abismes de depressions o de silencis. Naufragis que ens remeten a la pèrdua de mons, d’idearis i de pàtries. La mar profunda on l’ésser s’estavella en l’ofegor més inconfessable, en l’onada del buit i de la por. L’ombra que ens amaga de nosaltres mateixos amb el seu embolcall sense forma. La frontera a penes imperceptible de l’equilibrista, l’atracció líquida del buit, la pèrdua de la consciència en els afraus més ombrívols de la memòria, fragilitat sacsejada per oceans de fúria.
Hi ha naufragis insalvables, desfetes formidables que ningú no fóra prou destre o poderós per recuperar. No hi valdran sabers de metòdica tossuderia científica, ni arrauxades provatures de nigromàntics desficis. Habitaran, rabiüts, els silenci de l’abandó, la decadència de la ruïna, els àmbits elegíacs de versos melangiosos. La solitud d’una fatiga còsmica.
Tanmateix, els naufragis personals, íntims, quasi sempre inenarrables, molt sovint tenen un punt de retorn, el moment únic en què l’estrebada al cordill del laberint ens retorna, a poc a poc, cap a la llum, cap al tebi embolcall d’una atmosfera protectora. A vegades serà una mà amiga, l’alenada suau d’uns llavis que s’acosten trèmulament a cau d’orella, a cau del cor del dolor, a cau de la profunditat abissal que ens atrapa amb els seus braços de sirenes porques i traïdores. Potser serà també la poesia que, amb el seu poder curatiu, ens aixequi altre cop cap al cant més alt, cap a un cant sense falliments, com el cant de l’amor.
Dels naufragis sorgeixen, a vegades, obres tan belles com el Llibre d’amic, de Joan Vinyoli, que he retrobat aquests dies tot ordenant la meva biblioteca i que he rellegit amb l’emoció, la lentitud i l’abstracció mateixes de quan el vaig comprar, ara fa trenta anys, de quan l'he tornat a llegir cada cop que m'ha llançat la crida:
“Ens vàrem amagar llavors en una espluga
de silenci i vàrem dir paraules
de consagració”
diumenge, 16 de setembre del 2007
Literatura i vi
Anam a la cloenda del curs sobre literatura i vi que enguany ha impartit la UIMIR. L’acte comença amb el tast de diferents vins produïts a Menorca. L’illa reprèn aquella activitat de temps enrere que havien arruïnat per una banda la crisi econòmica del segle XIX i de l’altra els estralls de la fil·loxera. De l’antic esplendor dels bons vins de Menorca en queden prou testimonis escrits i una denominació que ha quedat fixada en la llengua, la vinya. Ara ja s’ha perdut l’antic costum del cultiu particular de l’hort, però quan jo era al·lot, i encara avui, s’anomenaven vinyes els hortets als quals moltes persones dedicaven les seves estones d’oci. Vinyes que no produïen raïm, si més no per fer vi, vinyes per sembrar verdures o arbres fruiters, vinyes per entretenir-se i ajudar les famílies de migrada economia, vinyes per anar de vega amb els amics i preparar un bon menjatòrum acompanyat per un vi que no era de la terra. Avui es reprèn aquella tradició del cultiu de la vinya i el vi de Menorca tornar a regar, generós i perfumat de tramuntana, les nostres taules.
Després de tastar els vins de l'illa, de recent creació, comença la lectura dels textos que han preparat sis escriptors menorquins. Margarita Ballester, Pau Faner, Fracesc Florit Nin, Pere Gomila, Joan F. López Casasnovas i Maite Salort. Llegeixen textos propis i d’altri i la paraula expressada amb emoció i cadència es mescla amb els vapors fastuosos del vi, que encara omplen la sala. Hi ha la presència de Properci, Catul, Kavafis, poesia xinesa i àrab al costat de poemes actuals i de les narracions de Faner i Salort. Una mostra per gaudir de la bona literatura, com es gaudeix, pausadament, lentament, del bon vi.
La literatura és rica en textos entorn de vi. Ja en sigui protagonista o passi de refiló, el nèctar sorgit del raïm i la saviesa de l’home, un dels regals més preuats de la natura, la poderosa essència que transforma emocions o acompanya amistats, la libació gloriosa dels brindis, la copa dels feliços o els maleïts, la bàquica, orgiàstica, verinosa substància del sant bevedor, el bàlsam dels malalts d’amor, la rica exhuberància dels enòlegs, l’humil alegria de la taula pobra, la dolça beatitud d’un excés mesurat, el vi, envaeix amb els seus esperits poderosos l’àmbit de la paraula des d’Homer als nostres dies. En el poeta grec el vi ja es lliga a l’acollença del foraster, ja es converteix en el símbol que ha perdurat en el temps:
Fes aixecar el foraster, i que segui en una cadira
clavetejada d’argent, i mana als heralds que barregin
encara vi, per tal que a Zeus que en el llamp es delecta
també libem, ell que els suplicants reverends acompanya.
I la intendenta, que doni sopar al foraster del que serva.
La Odissea (Trad. Carles Riba)
Acollença de la taula parada amb el pa i el vi. Símbol dels aliments mínims que no haurien de mancar a ningú. El vi dels temps bondadosos, de la pau i de l’amistat. El cant de Baudelaire:
Un soir, l’âme du vin chantait dans les bouteilles:
“Home, vers toi je pousse, ô cher déshérité,
sous ma prison de verre et mes cires vermeilles,
un chant plein de lumière et de fraternité!"
Després de tastar els vins de l'illa, de recent creació, comença la lectura dels textos que han preparat sis escriptors menorquins. Margarita Ballester, Pau Faner, Fracesc Florit Nin, Pere Gomila, Joan F. López Casasnovas i Maite Salort. Llegeixen textos propis i d’altri i la paraula expressada amb emoció i cadència es mescla amb els vapors fastuosos del vi, que encara omplen la sala. Hi ha la presència de Properci, Catul, Kavafis, poesia xinesa i àrab al costat de poemes actuals i de les narracions de Faner i Salort. Una mostra per gaudir de la bona literatura, com es gaudeix, pausadament, lentament, del bon vi.
La literatura és rica en textos entorn de vi. Ja en sigui protagonista o passi de refiló, el nèctar sorgit del raïm i la saviesa de l’home, un dels regals més preuats de la natura, la poderosa essència que transforma emocions o acompanya amistats, la libació gloriosa dels brindis, la copa dels feliços o els maleïts, la bàquica, orgiàstica, verinosa substància del sant bevedor, el bàlsam dels malalts d’amor, la rica exhuberància dels enòlegs, l’humil alegria de la taula pobra, la dolça beatitud d’un excés mesurat, el vi, envaeix amb els seus esperits poderosos l’àmbit de la paraula des d’Homer als nostres dies. En el poeta grec el vi ja es lliga a l’acollença del foraster, ja es converteix en el símbol que ha perdurat en el temps:
Fes aixecar el foraster, i que segui en una cadira
clavetejada d’argent, i mana als heralds que barregin
encara vi, per tal que a Zeus que en el llamp es delecta
també libem, ell que els suplicants reverends acompanya.
I la intendenta, que doni sopar al foraster del que serva.
La Odissea (Trad. Carles Riba)
Acollença de la taula parada amb el pa i el vi. Símbol dels aliments mínims que no haurien de mancar a ningú. El vi dels temps bondadosos, de la pau i de l’amistat. El cant de Baudelaire:
Un soir, l’âme du vin chantait dans les bouteilles:
“Home, vers toi je pousse, ô cher déshérité,
sous ma prison de verre et mes cires vermeilles,
un chant plein de lumière et de fraternité!"
divendres, 7 de setembre del 2007
Alfa
Tenia un amic que parlava de druides. Potser, després de tot, ell mateix n’era un. Eugeni d’Ors deia el 1909 que el bosc havia constituït per molta estona un dels tòpics més estimats dins la poesia catalana. La figura del druida ens fa pensar en l’admirat Uderzo i en l’entranyable Panoramix, en el poblat resistent de la Gàlia romana. Nosaltres també hem estat resistents a prohibicions, colonització, dominis, si més no pel que fa a la llengua. El bosc menorquí és la marina encerclada per aquesta meravella humil, anònima, impressionant de la paret seca. El druida té la saviesa del bosc, de l’edat i de la planta remeira. Us parlarà del fonoll, el card marià, del llorer o la ginesta. El bosc de les paraules no té el perfum de l’alzinar o de la pineda, té el perfum del mot just, de la frase ben construïda, de l’arquitectura de la llengua. El druida era un filòsof de la natura i l’envoltava un hàlit venerable. El poeta cerca el coneixement a través dels mots i de l’exercici diari del poema, és el treballador incansable del sentit.
Oh, sobretot estima la sagrada
vida de l’arbre i la remor del vent
a les branques que s’alcen vers la llum! (Salvador Espriu)
El títol del blog vol ser un homenatge a una època que fou rica en experiències, a un temps que ens omplí de ventures. Potser perquè érem joves, potser perquè visquérem la concreció de grans esperances i tot semblava possible. Potser perquè, com en el poema de Foix, havíem derruït la paret i no ens feia por la llibertat que hi havia al darrera quan tot estava per fer. Vol ser, especialment, un homenatge als amics que ens portà aquell temps d’entusiasmes i projectes. Als amics que s’han allunyat, als que resten aquí insensibles al desànim, als que es trobaren, encara massa joves, amb els ullals esmolats de la vella dama.
El bosc és un espai de llibertat. Una alenada fresca que ens restaura de l’ofegor persistent. Em deia un amic eivissenc, poeta, que per sort sempre ens queda la paraula. Però em sap greu no veure clar que les nostres paraules perdurin en el temps. Encara duim la marca de la resistència i hem d’esmerçar massa esforços en una lluita contra rellotge. La paraula és ara l’àmbit del bosc, el bosc té els poders remeiers que coneix el druida.
Oh, sobretot estima la sagrada
vida de l’arbre i la remor del vent
a les branques que s’alcen vers la llum! (Salvador Espriu)
El títol del blog vol ser un homenatge a una època que fou rica en experiències, a un temps que ens omplí de ventures. Potser perquè érem joves, potser perquè visquérem la concreció de grans esperances i tot semblava possible. Potser perquè, com en el poema de Foix, havíem derruït la paret i no ens feia por la llibertat que hi havia al darrera quan tot estava per fer. Vol ser, especialment, un homenatge als amics que ens portà aquell temps d’entusiasmes i projectes. Als amics que s’han allunyat, als que resten aquí insensibles al desànim, als que es trobaren, encara massa joves, amb els ullals esmolats de la vella dama.
El bosc és un espai de llibertat. Una alenada fresca que ens restaura de l’ofegor persistent. Em deia un amic eivissenc, poeta, que per sort sempre ens queda la paraula. Però em sap greu no veure clar que les nostres paraules perdurin en el temps. Encara duim la marca de la resistència i hem d’esmerçar massa esforços en una lluita contra rellotge. La paraula és ara l’àmbit del bosc, el bosc té els poders remeiers que coneix el druida.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)