Em prendràs avui en l’alenada fonda de la teva presència? Provocaràs el clam, transmutaràs el glaç, trencaràs el mirall? Compondràs les notes que dibuixen el pentagrama de la teva música? Em tocaràs, potser, amb els teus dits lleugers, de tacte sinuós, impúdic, electritzant-me la pell, la sang, el pensament, les vísceres? Què puc esperar avui de tu, enmig d’aquesta muda agitació, sotmès a presència del buit?
Què hi fa que ens sigui concedida la collita o que trobem el fruit pansit, inerme, bo per a res? On es troba aquell estadi en què sorgeixen, com un bram inesperat, nascut enmig de la nit silenciosa, la potència dels mots gairebé incontrolables, que vessen amb impuls seminal la seva pletòrica presència?
Per ventura tota la lluita que s’imposa és romandre atent als senyals, com el vigia que sotja l’oceà en les narracions de corsaris, el qui té l’avidesa de mirar més enllà, obrir les portes al desig més alt, rebre els perfums que s’escampen de flors no pressentides, tremolar amb la bellesa que cerca interpretar-se, restar pur en la seva percepció, desxifrar-ne l’enigma ebris de la paraula germinativa.
La poesia, com l’amor físic, plaent i fulgurant, palpable com un cos ofert sense reserves.
T’estim perquè existeixes: ets accessible al tacte.
Existent a la mà:
la puresa total és desxifrar-te.
(Miquel Àngel Riera)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada