El record de l'exili

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
Pere Quart

Tot recordant la llarga corrua dels vençuts cap als passos fronteres dels Pirineus, Pere Quart escrivia les "Corrandes d’exili" que difondria més tard aquell cantant tan sensible amb la nostra poesia, Ovidi Montlló, a qui la malaltia arribaria a escapçar la veu quan encara tenia tant per dir. Enguany s’han recordat especialment aquells dies tràgics en complir-se el 70 aniversari del final de la guerra civil i l’inici d’aquell exili, llarg i dolorós, que per a molta gent representaria la mort i la impossibilitat del retorn.

La poesia és també memòria. La memòria dels temps feliços, d’infanteses alegres i descobertes imprecises, del temps de l’amor i dels brevíssims èxtasis que ens deixen sempre el regust amarg de la brevetat, de les febres i les plenituds. Però és també la memòria del dolor, dels horrors, de les misèries col·lectives, de la deshumanització i de les grans tragèdies, de la cara fosca i oculta de la condició humana. I aquesta memòria, que ha perdurat al llarg dels temps, des de l’inici mateix de la paraula, ens ha deixat les obres més impressionants, el coneixement més descarnat i més pregon de l’ésser humà. La poesia es la memòria vívida, la forma més directa i eficaç de commoure, de fer-nos entendre, de provocar l’empatia més despullada i propera vers el sofriment dels altres.

Fa uns mesos vaig tenir l’oportunitat d’assistir a l’espectacle “Un vol de coloms”, una peça teatral ambientada en els darrers dies de la república a Barcelona. Després de la representació intervingueren els poetes Pere Gomila, Francesc Florit Nin i Joan F. López Casasnovas. Dos dels poemes feien referència als fets més dolorosos, a les tragèdies que assolaren Europa a la primera meitat del segle XX. Gomila va recitar el poema "Argelers" sobre el tracte inhumà als refugiats republicans en els camps de concentració francesos i especialment en el d’Argelers. López recità el poema "Internacional del dolor" sobre l’horror sense pal·liatius dels camps d’extermini nazis. La poesia feta memòria, compassió (compadir, patir amb els altres), homenatge.

La poesia, als qui en som lectors, ens acompanya sempre. Hi trobam la paraula justa per a cada moment precís i es converteix en especial conhort en èpoques difícils, en les hores més fosques, en temps de desesperances. L’escriptor Artur Bladé i Desumvila en el seu llibre Viatge a l’esperança del cicle de l’exili narra com durant el llarg viatge en el vaixell que el duria a Mèxic, en els moments en què es trobava tot sol a la cabina o en la recerca d’algun racó on poder escriure les notes del seu dietari, sempre cercava el conhort en la poesia de Josep Carner, especialment en el poema "Vetlla de retorn" que tant el commovia:

Però braç voleiant, genolls en terra,
destriarem un dia ton llindar...

Enguany fa quaranta anys, trenta després d’aquell inici de l’exili per a tants dels nostres compatriotes, que es publicava Ecce home, el llibre d’elegies d’Argustí Bartra, un poeta que no ha rebut l’atenció i el reconeixement que es mereixia, potser perquè la seva poesia se sortia dels cànons establerts a casa nostra, potser perquè no se l’ha estudiat bé, potser perquè l’exili va determinar una evolució diferenciada de la seva obra. Tanmateix Barta és un gran poeta, sempre atent a tot allò que hi ha de profundament humà. Anna Murià, tot parlant de la seva obra, escrivia: “Bartra és una veu complexa. Millor dit, una veu d'abast complet. A les seves pàgines hom troba tota la vida terrenal, còsmica, física i metafísica, però... sempre a través d'aquest ésser petit i immens, moridor i infinit, que anomenem Home”

Bartra va passar per l’experiència colpidora dels camps de concentració francesos d’Argelers i d’Adge. D’aquí naixeria la seva novel·la Crist de 200.000 braços. Però també part de la seva poesia es el reflex de la memòria del sofriment viscut per ell mateix, per tants amics, per tants éssers humans que molt sovint deixaren la vida en aquell tràngol. La poesia és la paraula essencial que ens commou amb el seu cant, amb el seu poder evocador. Memòria viva:

“Oh detura la glòria del teu vol, au dels clars litorals i pura
àguila de les meves llunyanies,
i posa el llampurneig de les teves ales immòbils sobre les meves
espatlles!
En veritat et dic
que l’aliança entre el cel conegut i els meus ulls ha estat abolida
per les fumeres dels bivacs...”
(La meva ànima camina. Camina pobles i mares amb els talons
sagnants,
calcigant la sorra.

(Agustí Bartra. Ecce homo, 1969)