dimarts, 4 de març del 2014

Retorn

Retornar al bosc després de tan de temps és reprendre una reflexió mai no interrompuda, continuar compartint l'experiència de la poesia que sempre ens acompanya, que mai no ens manca en la ventada que assola les nostres illes, com assola amb fúria despietada la vida de tanta gent abocada a l'abisme neoliberal, al coltell despietat de les elits econòmiques. La poesia ens acompanya per fer-nos més suportable l'existència, per omplir-nos en cada buit que volen provocar-nos o que ens provoquen els nostres propis fantasmes. Ens fa més savis, perquè ens obliga a conèixer-nos més a fons a nosaltres mateixos, ens alleuja amb el seu bàlsam de la paraula primordial, de la seva humana veritat.

El lector de poesia troba aixopluc davant l'adversitat i la insuportable iniquitat dels poderosos, però també davant la intolerable acció política dels mediocres que avui ens ha tocat en sort de patir. Vet aquí la ineptitud, la supèrbia i l'autoritarisme dels nostres polítics i d'un govern la prioritat del qual és acabar amb l'esforç, el treball i la constància que al llarg de tres dècades havien tornat el prestigi a la llengua catalana i havien aconseguit un grau raonable, però encara insuficient, de normalitat. Però davant la ignorància, la prepotència, la incúria i la claudicació ens queda, poderosa, fecunda, intocada, insubornable, l'autenticitat i la profunda humanitat de la paraula de la poesia, la dignitat del verb que des del prejudici, l'obsessió personal o la submissió n'hi ha que voldrien veure convertit en residu folklòric per a vergonya pròpia i aliena.

Contra el buit, doncs, la poesia. Poesia de la vida, poesia de l'existència, del temps, de la mort i de l'amor, poesia escrita, com diria Espriu, per a la bona gent; poesia per expressar amb paraules noves la nostra humanitat més fonda, per retrobar-nos amb plenitud en la veu fecunda dels millors poetes que ens emociona amb la catarsi d'un llenguatge esplèndid i profundament treballat, com en aquest poema de Gabriel Ferrater en què el pas de la vida és dit en 14 versos excepcionals:


A L'INREVÉS
 
Ho diré a l'inrevés. Diré la pluja
frenètica d'agost, els peus d'un noi
caragolats al fil del trampolí,
l'agut salt de llebrer que fa l'aroma
dels lilàs a l'abril, la paciència
de l'aranya que escriu la seva fam,
el cos amb quatre cames i dos caps
en un solar gris de crepuscle, el peix
llisquent com un arquet de violí,
el blau i l'or de les nenes en bici,
la set dramàtica del gos, el tall
dels fars de camió en la matinada
pútrida del mercat, els braços fins.
Diré el que em fuig. No diré res de mi.