El títol de l’entrada procedeix, com ja haureu endevinat, del primer poema de Salvatge cor de Carles Riba. Un aniversari més d’un dels nostres grans mestres que ha passat sense pena ni glòria a Menorca, oblidat per la premsa més oblidadissa quan es tracta de recordar els nostres millors escriptors i de fer-los presents entre els seus lectors. Una altra oportunitat perduda.
"Que en el cant sigui baix el bes
i astut el cor en l’abraçada:
el cor vol més, vol en excés,
i en el do rebut es degrada."
No parlem però de premsa, parlem de poesia, de la veritat de la paraula, del rescat del mots del poder de la ignomínia, de l’alt domini de la veu quan se sotmet a la forma transfiguradora del poema. I el poema sorgeix sovint, segons paraules dels mateixos poetes, d’un primer vers que, com flagell de llum, ens sacseja el pensament amb la fiblada inesperada de les revelacions. Un do rebut que ens permetrà, si en som capaços i no ens manca l’habilitat precisa, de construir, mot a mot, l’edifici magnífic del poema. Un do rebut? Una inspiració sobtada? D’on procedeix aquesta construcció perfecta, potent i mesurada (hi pot haver vers sense metre?) a la qual, amb urgència i avidesa, caldrà aferrar-se abans que desaparegui en les boires de la distracció i de l’oblit perenne?
Paul Valéry, en les seves intel·ligents reflexions sobre poesia anotades als Cahiers, fa referència també a la troballa d’aquest primer vers:
En nombrosos casos, un poeta fa un llarg poema a partir de, i a causa de, un sol vers que li arribà primer i li semblà bo (és a dir, independent, autònom, trobat – definitivament seu) – cf. perfecció.
Aquest vers li arribà en un estat semblant al del son... La dificultat està en continuar.
Molts poetes relaten una experiència semblant. Prové aquest vers, en efecte, d’un estat hipnòtic, d’un desposseïment de la consciència, d’una situació de somiqueig? Sorgeix d’un do reservat en cabals mistèrics? D’un atzar regalat als elegits? De connexions còsmiques? W. H. Auden parlava de “l’atzarosa fortuna de les idees”. I l’atzar, molt més prosaic i menys màgic que l’àngel romàntic, es presenta precisament com el fruit del treball pacient i silenciós que el poeta, en l’orfebreria de les paraules, elabora al llarg de les hores que transcorren entre escriptura i escriptura.
Un bon amic em solia dir sempre que cal viure poèticament. Expressió, aquesta, que sovint no es devia entendre en la seva dimensió autèntica. Viure poèticament, és a dir abeurar-se de cada moment que la vida ens regala o ens fa patir, és obrir els sentits a l’observació, a la interpretació, a la interrogació. Atents a l’instant que passa, al full que llegim, als llavis que besam, al dolor que ens doblega, al vi que regalima per la copa, a les paraules xiuxiuejades, a l’empatia i a la compassió.
El do rebut, el primer vers, no és en definitiva més que el fruit d’una sedimentació constant, profunda, de tot allò que transformam, conscientment o inconscient, en matèria poètica, en substrat necessari, en reserva germinativa que, durant aquell “ball de paraules” o d’aquella concentració d’idees, el poeta, absent de la realitat que l’envolta, convocarà en la seva abstracció. No, per tant, des del son i la inconsciència, sinó des de la tensió màxima del pensament, rebrem el do d’un vers ja format, amb els seus mots justs, amb la seva mesura exacta. La continuació del vers pot ser el treball més complicat o el vers pot ser, també, el presagi d’un impuls creador que ens mantindrà en suspensió, a raig obert, fins al final del poema.
És des d’aquesta consciència que caldria parlar del do del primer vers, del vers que se'ns revelarà quan ens posem en disposició de rebre el benefici d’aquell treball constant i pacient de sedimentació. No esperarem el toc de l’àngel, la carícia de la musa, el cop de daus de la fortuna, perquè podrà passar el temps aparentment improductiu, però a la fi, pouat des del substrat més íntim, construirem el primer vers i, amb ell, tot l’edifici del poema.
"El primer vers" és també el títol d’un poema del poeta polonès Janusz Zsuber que, en traducció de Xavier Farré, acaba amb aquests versos:
"així, l’olor de la nafta i el gust de les galetes
de gingebre especiades cada cop més pronunciats
en contra de la mort amb el seu rellotge negre,
un breviari amb què pregàvem humilment i vergonyosa –
vine, frase, lluent o aspre, indiferent,
primer vers, a fi que pugui començar ara,
quan és el moment d’acabar-"
divendres, 27 de novembre del 2009
diumenge, 8 de novembre del 2009
El record de l'exili
Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
Pere Quart
Tot recordant la llarga corrua dels vençuts cap als passos fronteres dels Pirineus, Pere Quart escrivia les "Corrandes d’exili" que difondria més tard aquell cantant tan sensible amb la nostra poesia, Ovidi Montlló, a qui la malaltia arribaria a escapçar la veu quan encara tenia tant per dir. Enguany s’han recordat especialment aquells dies tràgics en complir-se el 70 aniversari del final de la guerra civil i l’inici d’aquell exili, llarg i dolorós, que per a molta gent representaria la mort i la impossibilitat del retorn.
La poesia és també memòria. La memòria dels temps feliços, d’infanteses alegres i descobertes imprecises, del temps de l’amor i dels brevíssims èxtasis que ens deixen sempre el regust amarg de la brevetat, de les febres i les plenituds. Però és també la memòria del dolor, dels horrors, de les misèries col·lectives, de la deshumanització i de les grans tragèdies, de la cara fosca i oculta de la condició humana. I aquesta memòria, que ha perdurat al llarg dels temps, des de l’inici mateix de la paraula, ens ha deixat les obres més impressionants, el coneixement més descarnat i més pregon de l’ésser humà. La poesia es la memòria vívida, la forma més directa i eficaç de commoure, de fer-nos entendre, de provocar l’empatia més despullada i propera vers el sofriment dels altres.
Fa uns mesos vaig tenir l’oportunitat d’assistir a l’espectacle “Un vol de coloms”, una peça teatral ambientada en els darrers dies de la república a Barcelona. Després de la representació intervingueren els poetes Pere Gomila, Francesc Florit Nin i Joan F. López Casasnovas. Dos dels poemes feien referència als fets més dolorosos, a les tragèdies que assolaren Europa a la primera meitat del segle XX. Gomila va recitar el poema "Argelers" sobre el tracte inhumà als refugiats republicans en els camps de concentració francesos i especialment en el d’Argelers. López recità el poema "Internacional del dolor" sobre l’horror sense pal·liatius dels camps d’extermini nazis. La poesia feta memòria, compassió (compadir, patir amb els altres), homenatge.
La poesia, als qui en som lectors, ens acompanya sempre. Hi trobam la paraula justa per a cada moment precís i es converteix en especial conhort en èpoques difícils, en les hores més fosques, en temps de desesperances. L’escriptor Artur Bladé i Desumvila en el seu llibre Viatge a l’esperança del cicle de l’exili narra com durant el llarg viatge en el vaixell que el duria a Mèxic, en els moments en què es trobava tot sol a la cabina o en la recerca d’algun racó on poder escriure les notes del seu dietari, sempre cercava el conhort en la poesia de Josep Carner, especialment en el poema "Vetlla de retorn" que tant el commovia:
Però braç voleiant, genolls en terra,
destriarem un dia ton llindar...
Enguany fa quaranta anys, trenta després d’aquell inici de l’exili per a tants dels nostres compatriotes, que es publicava Ecce home, el llibre d’elegies d’Argustí Bartra, un poeta que no ha rebut l’atenció i el reconeixement que es mereixia, potser perquè la seva poesia se sortia dels cànons establerts a casa nostra, potser perquè no se l’ha estudiat bé, potser perquè l’exili va determinar una evolució diferenciada de la seva obra. Tanmateix Barta és un gran poeta, sempre atent a tot allò que hi ha de profundament humà. Anna Murià, tot parlant de la seva obra, escrivia: “Bartra és una veu complexa. Millor dit, una veu d'abast complet. A les seves pàgines hom troba tota la vida terrenal, còsmica, física i metafísica, però... sempre a través d'aquest ésser petit i immens, moridor i infinit, que anomenem Home”
Bartra va passar per l’experiència colpidora dels camps de concentració francesos d’Argelers i d’Adge. D’aquí naixeria la seva novel·la Crist de 200.000 braços. Però també part de la seva poesia es el reflex de la memòria del sofriment viscut per ell mateix, per tants amics, per tants éssers humans que molt sovint deixaren la vida en aquell tràngol. La poesia és la paraula essencial que ens commou amb el seu cant, amb el seu poder evocador. Memòria viva:
“Oh detura la glòria del teu vol, au dels clars litorals i pura
àguila de les meves llunyanies,
i posa el llampurneig de les teves ales immòbils sobre les meves
espatlles!
En veritat et dic
que l’aliança entre el cel conegut i els meus ulls ha estat abolida
per les fumeres dels bivacs...”
(La meva ànima camina. Camina pobles i mares amb els talons
sagnants,
calcigant la sorra.
(Agustí Bartra. Ecce homo, 1969)
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
Pere Quart
Tot recordant la llarga corrua dels vençuts cap als passos fronteres dels Pirineus, Pere Quart escrivia les "Corrandes d’exili" que difondria més tard aquell cantant tan sensible amb la nostra poesia, Ovidi Montlló, a qui la malaltia arribaria a escapçar la veu quan encara tenia tant per dir. Enguany s’han recordat especialment aquells dies tràgics en complir-se el 70 aniversari del final de la guerra civil i l’inici d’aquell exili, llarg i dolorós, que per a molta gent representaria la mort i la impossibilitat del retorn.
La poesia és també memòria. La memòria dels temps feliços, d’infanteses alegres i descobertes imprecises, del temps de l’amor i dels brevíssims èxtasis que ens deixen sempre el regust amarg de la brevetat, de les febres i les plenituds. Però és també la memòria del dolor, dels horrors, de les misèries col·lectives, de la deshumanització i de les grans tragèdies, de la cara fosca i oculta de la condició humana. I aquesta memòria, que ha perdurat al llarg dels temps, des de l’inici mateix de la paraula, ens ha deixat les obres més impressionants, el coneixement més descarnat i més pregon de l’ésser humà. La poesia es la memòria vívida, la forma més directa i eficaç de commoure, de fer-nos entendre, de provocar l’empatia més despullada i propera vers el sofriment dels altres.
Fa uns mesos vaig tenir l’oportunitat d’assistir a l’espectacle “Un vol de coloms”, una peça teatral ambientada en els darrers dies de la república a Barcelona. Després de la representació intervingueren els poetes Pere Gomila, Francesc Florit Nin i Joan F. López Casasnovas. Dos dels poemes feien referència als fets més dolorosos, a les tragèdies que assolaren Europa a la primera meitat del segle XX. Gomila va recitar el poema "Argelers" sobre el tracte inhumà als refugiats republicans en els camps de concentració francesos i especialment en el d’Argelers. López recità el poema "Internacional del dolor" sobre l’horror sense pal·liatius dels camps d’extermini nazis. La poesia feta memòria, compassió (compadir, patir amb els altres), homenatge.
La poesia, als qui en som lectors, ens acompanya sempre. Hi trobam la paraula justa per a cada moment precís i es converteix en especial conhort en èpoques difícils, en les hores més fosques, en temps de desesperances. L’escriptor Artur Bladé i Desumvila en el seu llibre Viatge a l’esperança del cicle de l’exili narra com durant el llarg viatge en el vaixell que el duria a Mèxic, en els moments en què es trobava tot sol a la cabina o en la recerca d’algun racó on poder escriure les notes del seu dietari, sempre cercava el conhort en la poesia de Josep Carner, especialment en el poema "Vetlla de retorn" que tant el commovia:
Però braç voleiant, genolls en terra,
destriarem un dia ton llindar...
Enguany fa quaranta anys, trenta després d’aquell inici de l’exili per a tants dels nostres compatriotes, que es publicava Ecce home, el llibre d’elegies d’Argustí Bartra, un poeta que no ha rebut l’atenció i el reconeixement que es mereixia, potser perquè la seva poesia se sortia dels cànons establerts a casa nostra, potser perquè no se l’ha estudiat bé, potser perquè l’exili va determinar una evolució diferenciada de la seva obra. Tanmateix Barta és un gran poeta, sempre atent a tot allò que hi ha de profundament humà. Anna Murià, tot parlant de la seva obra, escrivia: “Bartra és una veu complexa. Millor dit, una veu d'abast complet. A les seves pàgines hom troba tota la vida terrenal, còsmica, física i metafísica, però... sempre a través d'aquest ésser petit i immens, moridor i infinit, que anomenem Home”
Bartra va passar per l’experiència colpidora dels camps de concentració francesos d’Argelers i d’Adge. D’aquí naixeria la seva novel·la Crist de 200.000 braços. Però també part de la seva poesia es el reflex de la memòria del sofriment viscut per ell mateix, per tants amics, per tants éssers humans que molt sovint deixaren la vida en aquell tràngol. La poesia és la paraula essencial que ens commou amb el seu cant, amb el seu poder evocador. Memòria viva:
“Oh detura la glòria del teu vol, au dels clars litorals i pura
àguila de les meves llunyanies,
i posa el llampurneig de les teves ales immòbils sobre les meves
espatlles!
En veritat et dic
que l’aliança entre el cel conegut i els meus ulls ha estat abolida
per les fumeres dels bivacs...”
(La meva ànima camina. Camina pobles i mares amb els talons
sagnants,
calcigant la sorra.
(Agustí Bartra. Ecce homo, 1969)
diumenge, 1 de novembre del 2009
Temps de silencis
Fa temps que no he trescat pel bosc. Just iniciat el sender, la vida em menava per viaranys estranys i rutes de treballs, per illes de silencis, per marjals solitaris de paraules. Ens fermen a traïció les tèrboles onades dels desficis diaris contra el temps tan escàs. La vida passa entre lectures i projectes que acaben al calaix de l’oblit. Al fons immemorial del que perdem en el camí no hi resta cap llavor, perquè no ens és donat tornar-hi. Passam carregats de fardells inútils, l’esquena doblegada sobre pesos inermes, mentre ja no direm mai més els versos que, com l’estrebada fugaç del breu instant de l’èxtasi, sorgien magnífics, avars de revelar-se, des dels racons pregons que celen la llum més alta.
Potser no tornarem a escriure amb la febre d’abans, quan el rampell ens deixava orfes del món exterior, atents només a la veu del poema, oberts a la sensació única d’un entusiasme visionari. Tanmateix la copa és neta de verins i en el treball atent i solitari podem guanyar el pols que, com la barca de Maiakovski, ens llença la vida quotidiana. Llavors sorgeix la paraula neta, el vers elemental que ens empeny a la feina, com l’artesà que torna, després d’un llarg exili, a acaronar les eines que esculpien els treballs de l’amor i oblida les fatigues quan els dits, autòmats, soldats de la memòria, recuperen l’ofici desemparat durant tants anys.
No s’oblida el desfici d’escriure, no s’abandona en àcids ermassos la pruïja de dir, no defalleix en fosques coves de seductores calipsos que ens teixeixin la tela de l’èstasi. Roman com una presència velada tot esperant el moment que les boires, empeses de cop pel vendaval del nord, ens deixin altre cop en les estances netes del desig. “Voler l’impossible ens cal / i no que mori el desig”, escrivia Marià Villangómez en un bell poema. El desig d’escriure no és més, al capdavall, que el desig mateix de ser.
Vicent Andrés Estellés reflectia molt bé la necessitat elemental d’escriure en el poema “I bé?” del seu llibre La clau que obri tots els panys:
Em quedaré en ma casa i entre les meues coses.
Jo no sóc –done gràcies a Déu!- allò que es diu
un poeta important. No sóc capdavanter.
Sóc un home que no té més remei que escriure,
i no té més remei que escriure certes coses,
i les diu, i les diu com les veu, com les sent,
o potser com les viu, amargament, amb presses,
pensant que va a morir-se demà o despús-demà,
amb alegria a voltes, però amargament sempre,
amb una coentor des dels peus al cervell,
en carn viva, cremant-li en les boles dels ulls....>
Potser no tornarem a escriure amb la febre d’abans, quan el rampell ens deixava orfes del món exterior, atents només a la veu del poema, oberts a la sensació única d’un entusiasme visionari. Tanmateix la copa és neta de verins i en el treball atent i solitari podem guanyar el pols que, com la barca de Maiakovski, ens llença la vida quotidiana. Llavors sorgeix la paraula neta, el vers elemental que ens empeny a la feina, com l’artesà que torna, després d’un llarg exili, a acaronar les eines que esculpien els treballs de l’amor i oblida les fatigues quan els dits, autòmats, soldats de la memòria, recuperen l’ofici desemparat durant tants anys.
No s’oblida el desfici d’escriure, no s’abandona en àcids ermassos la pruïja de dir, no defalleix en fosques coves de seductores calipsos que ens teixeixin la tela de l’èstasi. Roman com una presència velada tot esperant el moment que les boires, empeses de cop pel vendaval del nord, ens deixin altre cop en les estances netes del desig. “Voler l’impossible ens cal / i no que mori el desig”, escrivia Marià Villangómez en un bell poema. El desig d’escriure no és més, al capdavall, que el desig mateix de ser.
Vicent Andrés Estellés reflectia molt bé la necessitat elemental d’escriure en el poema “I bé?” del seu llibre La clau que obri tots els panys:
Em quedaré en ma casa i entre les meues coses.
Jo no sóc –done gràcies a Déu!- allò que es diu
un poeta important. No sóc capdavanter.
Sóc un home que no té més remei que escriure,
i no té més remei que escriure certes coses,
i les diu, i les diu com les veu, com les sent,
o potser com les viu, amargament, amb presses,
pensant que va a morir-se demà o despús-demà,
amb alegria a voltes, però amargament sempre,
amb una coentor des dels peus al cervell,
en carn viva, cremant-li en les boles dels ulls....>
Subscriure's a:
Missatges (Atom)