diumenge, 18 de novembre del 2007

Virtuts curatives

Entre les virtuts de la poesia es troba, segons reconeixen molts dels seus atents lectors, la seva capacitat curativa. Una virtut sens dubte compartida amb altres arts, especialment la música que ja compta amb terapeutes que l’utilitzen com a instrument en la lluita de diverses malures.

I és que la paraula essencial de la poesia posseeix el poder d’anar més enllà en la comprensió i l’agombolament dels patiments de l’home. És capaç de traspassar els límits més estrictes, els murs més ferrenys, les parets més gruixudes. Sap burxar en l’essència mateixa de la nostra humanitat. A través d’un viatge pregon cap els replecs més amagats dels sentiments, les emocions, la psicologia, l’inconscient, la raó, l’irracional, la llum i la foscor, el desig i el deliri, ens empeny a una catarsi guaridora, a una cicatrització de múltiples ferides.

El poeta gallec Xavier Seoane en el seu llibre “O sol de Homero. Unha defensa da poesia” dedica un capítol a aquesta qüestió, on podem llegir, entre d’altres interessants reflexions, aquestes paraules:

A poesía é un magnífico diván de psiquiatria. É unha hixiene mental. Incluso física, porque cada día sabemos algo máis desa síntesi plena entre corpo e alma que somos. Quizais por iso afirmaba o poeta René Daumal que a creación é, por reflexo, a declamación ou a lectura dun poema, arrastraba reaccions orgánicas.

“Son unha ferida sonoro que ri”, dicía Carlos Edmundo de Ory. A poesia cura. Con ela, a ferida, en ocasions, cerra, sutura. Ou incluso chega a rir.

La lectura d’un bon llibre de poesia, la companyia sempre fecunda d’un poeta essencial, ens pot salvar de monstres i ens pot restituir la salut en els moments de dolor, de tristesa, de derrota, d’immersió en els perillosos avencs de la malenconia o el desànim vital, de les ombres més inquietants del pessimisme, l’aclaparament o la deixadesa, de l’abisme de negacions pertorbadores. En els moments en què sentiu com se us encongeixen les entranyes, endinsau-vos en el teixit reparador del poema, permeteu que la poesia penetri en el vostre ésser més íntim, que irradiï les seves virtuts com s’escampa per les venes l’essència d’un medicament.

No debades la poesia troba, en els moments més terribles, la certesa del cant, la invocació en allò que de més humà i més esperançador hi ha en nosaltres. Com, si no, davant la seva filleta adormida i mentre se senten les canonades de la guerra, podria un pare escriure un poema tan ple de tendresa com aquest:

Se’ns acosten al ràfec les branques de l’avet
i, lluny, quin so pregon fa estremir la finestra?
És trista la muntanya al cor del fred,
i és trista aquesta olor de la pobra minestra.

Com la rel, com el fruit en la boira de l’hort,
damunt la sina clara vas nodrint-te, adormida,
i s’assembla al silenci de la mort
aquest tebi silenci de la vida.

Marià Manent
(A la meva filla Maria quan tenia un any, en temps de guerra)

1 comentari:

Anònim ha dit...

acabe de visitar la teua pàgina per primer cop, pero m'agrada molt poder llegir tot el que has de dir, no saps quantes i quantes vegades he fet ús de la escriptura per sentir-me millor, o per a vore les coses que em pareixien inmenses com a una cosa insignificant i moltes vegades coses que semblaven insignificants, com algo inmens i amb molt de significat.
gracies per aquest regal que m'has fet sense donar-te compte