Naufragis

“He naufragat en una mar profunda:
no em parleu de platges.
Tu, amiga, mereixes
un cant sense falliments.”
Joan Vinyoli

En l’estètica del naufragi s’hi abeuren molts poemes esplèndids. Els naufragis poden ser personals o col·lectius, físics, simbòlics, embriacs de tristesa o arrapats en els plecs sinuosos dels alienats. Naufragis literaris en els abismes de depressions o de silencis. Naufragis que ens remeten a la pèrdua de mons, d’idearis i de pàtries. La mar profunda on l’ésser s’estavella en l’ofegor més inconfessable, en l’onada del buit i de la por. L’ombra que ens amaga de nosaltres mateixos amb el seu embolcall sense forma. La frontera a penes imperceptible de l’equilibrista, l’atracció líquida del buit, la pèrdua de la consciència en els afraus més ombrívols de la memòria, fragilitat sacsejada per oceans de fúria.

Hi ha naufragis insalvables, desfetes formidables que ningú no fóra prou destre o poderós per recuperar. No hi valdran sabers de metòdica tossuderia científica, ni arrauxades provatures de nigromàntics desficis. Habitaran, rabiüts, els silenci de l’abandó, la decadència de la ruïna, els àmbits elegíacs de versos melangiosos. La solitud d’una fatiga còsmica.

Tanmateix, els naufragis personals, íntims, quasi sempre inenarrables, molt sovint tenen un punt de retorn, el moment únic en què l’estrebada al cordill del laberint ens retorna, a poc a poc, cap a la llum, cap al tebi embolcall d’una atmosfera protectora. A vegades serà una mà amiga, l’alenada suau d’uns llavis que s’acosten trèmulament a cau d’orella, a cau del cor del dolor, a cau de la profunditat abissal que ens atrapa amb els seus braços de sirenes porques i traïdores. Potser serà també la poesia que, amb el seu poder curatiu, ens aixequi altre cop cap al cant més alt, cap a un cant sense falliments, com el cant de l’amor.

Dels naufragis sorgeixen, a vegades, obres tan belles com el Llibre d’amic, de Joan Vinyoli, que he retrobat aquests dies tot ordenant la meva biblioteca i que he rellegit amb l’emoció, la lentitud i l’abstracció mateixes de quan el vaig comprar, ara fa trenta anys, de quan l'he tornat a llegir cada cop que m'ha llançat la crida:

“Ens vàrem amagar llavors en una espluga
de silenci i vàrem dir paraules
de consagració”