Temps de silencis

Fa temps que no he trescat pel bosc. Just iniciat el sender, la vida em menava per viaranys estranys i rutes de treballs, per illes de silencis, per marjals solitaris de paraules. Ens fermen a traïció les tèrboles onades dels desficis diaris contra el temps tan escàs. La vida passa entre lectures i projectes que acaben al calaix de l’oblit. Al fons immemorial del que perdem en el camí no hi resta cap llavor, perquè no ens és donat tornar-hi. Passam carregats de fardells inútils, l’esquena doblegada sobre pesos inermes, mentre ja no direm mai més els versos que, com l’estrebada fugaç del breu instant de l’èxtasi, sorgien magnífics, avars de revelar-se, des dels racons pregons que celen la llum més alta.

Potser no tornarem a escriure amb la febre d’abans, quan el rampell ens deixava orfes del món exterior, atents només a la veu del poema, oberts a la sensació única d’un entusiasme visionari. Tanmateix la copa és neta de verins i en el treball atent i solitari podem guanyar el pols que, com la barca de Maiakovski, ens llença la vida quotidiana. Llavors sorgeix la paraula neta, el vers elemental que ens empeny a la feina, com l’artesà que torna, després d’un llarg exili, a acaronar les eines que esculpien els treballs de l’amor i oblida les fatigues quan els dits, autòmats, soldats de la memòria, recuperen l’ofici desemparat durant tants anys.

No s’oblida el desfici d’escriure, no s’abandona en àcids ermassos la pruïja de dir, no defalleix en fosques coves de seductores calipsos que ens teixeixin la tela de l’èstasi. Roman com una presència velada tot esperant el moment que les boires, empeses de cop pel vendaval del nord, ens deixin altre cop en les estances netes del desig. “Voler l’impossible ens cal / i no que mori el desig”, escrivia Marià Villangómez en un bell poema. El desig d’escriure no és més, al capdavall, que el desig mateix de ser.

Vicent Andrés Estellés reflectia molt bé la necessitat elemental d’escriure en el poema “I bé?” del seu llibre La clau que obri tots els panys:

Em quedaré en ma casa i entre les meues coses.
Jo no sóc –done gràcies a Déu!- allò que es diu
un poeta important. No sóc capdavanter.
Sóc un home que no té més remei que escriure,
i no té més remei que escriure certes coses,
i les diu, i les diu com les veu, com les sent,
o potser com les viu, amargament, amb presses,
pensant que va a morir-se demà o despús-demà,
amb alegria a voltes, però amargament sempre,
amb una coentor des dels peus al cervell,
en carn viva, cremant-li en les boles dels ulls....>