divendres, 27 de novembre del 2009

El do rebut

El títol de l’entrada procedeix, com ja haureu endevinat, del primer poema de Salvatge cor de Carles Riba. Un aniversari més d’un dels nostres grans mestres que ha passat sense pena ni glòria a Menorca, oblidat per la premsa més oblidadissa quan es tracta de recordar els nostres millors escriptors i de fer-los presents entre els seus lectors. Una altra oportunitat perduda.

"Que en el cant sigui baix el bes
i astut el cor en l’abraçada:
el cor vol més, vol en excés,
i en el do rebut es degrada."

No parlem però de premsa, parlem de poesia, de la veritat de la paraula, del rescat del mots del poder de la ignomínia, de l’alt domini de la veu quan se sotmet a la forma transfiguradora del poema. I el poema sorgeix sovint, segons paraules dels mateixos poetes, d’un primer vers que, com flagell de llum, ens sacseja el pensament amb la fiblada inesperada de les revelacions. Un do rebut que ens permetrà, si en som capaços i no ens manca l’habilitat precisa, de construir, mot a mot, l’edifici magnífic del poema. Un do rebut? Una inspiració sobtada? D’on procedeix aquesta construcció perfecta, potent i mesurada (hi pot haver vers sense metre?) a la qual, amb urgència i avidesa, caldrà aferrar-se abans que desaparegui en les boires de la distracció i de l’oblit perenne?

Paul Valéry, en les seves intel·ligents reflexions sobre poesia anotades als Cahiers, fa referència també a la troballa d’aquest primer vers:

En nombrosos casos, un poeta fa un llarg poema a partir de, i a causa de, un sol vers que li arribà primer i li semblà bo (és a dir, independent, autònom, trobat – definitivament seu) – cf. perfecció.
Aquest vers li arribà en un estat semblant al del son... La dificultat està en continuar.

Molts poetes relaten una experiència semblant. Prové aquest vers, en efecte, d’un estat hipnòtic, d’un desposseïment de la consciència, d’una situació de somiqueig? Sorgeix d’un do reservat en cabals mistèrics? D’un atzar regalat als elegits? De connexions còsmiques? W. H. Auden parlava de “l’atzarosa fortuna de les idees”. I l’atzar, molt més prosaic i menys màgic que l’àngel romàntic, es presenta precisament com el fruit del treball pacient i silenciós que el poeta, en l’orfebreria de les paraules, elabora al llarg de les hores que transcorren entre escriptura i escriptura.

Un bon amic em solia dir sempre que cal viure poèticament. Expressió, aquesta, que sovint no es devia entendre en la seva dimensió autèntica. Viure poèticament, és a dir abeurar-se de cada moment que la vida ens regala o ens fa patir, és obrir els sentits a l’observació, a la interpretació, a la interrogació. Atents a l’instant que passa, al full que llegim, als llavis que besam, al dolor que ens doblega, al vi que regalima per la copa, a les paraules xiuxiuejades, a l’empatia i a la compassió.

El do rebut, el primer vers, no és en definitiva més que el fruit d’una sedimentació constant, profunda, de tot allò que transformam, conscientment o inconscient, en matèria poètica, en substrat necessari, en reserva germinativa que, durant aquell “ball de paraules” o d’aquella concentració d’idees, el poeta, absent de la realitat que l’envolta, convocarà en la seva abstracció. No, per tant, des del son i la inconsciència, sinó des de la tensió màxima del pensament, rebrem el do d’un vers ja format, amb els seus mots justs, amb la seva mesura exacta. La continuació del vers pot ser el treball més complicat o el vers pot ser, també, el presagi d’un impuls creador que ens mantindrà en suspensió, a raig obert, fins al final del poema.

És des d’aquesta consciència que caldria parlar del do del primer vers, del vers que se'ns revelarà quan ens posem en disposició de rebre el benefici d’aquell treball constant i pacient de sedimentació. No esperarem el toc de l’àngel, la carícia de la musa, el cop de daus de la fortuna, perquè podrà passar el temps aparentment improductiu, però a la fi, pouat des del substrat més íntim, construirem el primer vers i, amb ell, tot l’edifici del poema.

"El primer vers" és també el títol d’un poema del poeta polonès Janusz Zsuber que, en traducció de Xavier Farré, acaba amb aquests versos:

"així, l’olor de la nafta i el gust de les galetes
de gingebre especiades cada cop més pronunciats
en contra de la mort amb el seu rellotge negre,
un breviari amb què pregàvem humilment i vergonyosa –
vine, frase, lluent o aspre, indiferent,
primer vers, a fi que pugui començar ara,
quan és el moment d’acabar-"